Els qui van sortint del camí

Temps d’avaluacions, de recomptes… A cada nivell de l’institut, 2, 3 (o més) alumnes; amb tot suspès… o gairebé tot; malgrat adaptacions, malgrat plans individuals, malgrat tutories, malgrat psicòlegs, malgrat famílies… Sembla que cada pas que donem, els aparta més del grup. Jo sóc de les que sempre intenta que pugin al tren, de les de mà tova, de les “constructores”, com diria el meu amic David Pérez, i tinc tendència a pensar que és per excés de rigor, per poca adaptació, per poca comprensió. Però reconec, que hi altres companyes i companys que tenen el pensament contrari, i és precisament per falta de rigor, per pocs càstigs, per massa màniga ampla, que no es reenganxen. Qui té raó?, què hem de fer per no fer mal?

I com diu Jonathan Haidt, potser tots tenim raó… SI no heu vist aquest TED, mireu-lo, jo hi torno moltes vegades. Els valors necessiten contrastar-se, les tesis necessiten síntesis…

http://www.ted.com/talks/jonathan_haidt_on_the_moral_mind

Però això no treu, que quan hom ha defensat, amb tota la convicció  que n’és capaç,  que un alumne no sigui exclòs d’una activitat, i ell repeteix la seva conducta disruptiva (com per altra banda, era d’esperar), confirmant les expectatives més negatives, et preguntis qui té la raó…

O potser és que,  com em va dir un gran amic i gran mestre: de vegades, s’ha d’estar disposat a quedar com el dolent. I jo, o no n’estic de disposada o no en sé, de ser dolenta.